L'excursió nocturna al Tomir va començar amb unes condicions perfectes: el cel estava clar, les estrelles brillaven com mai, la temperatura era fresca i a sobre hi havia d'haver una pluja d'estrelles.
-
Tot pareixia idíl·lic, però un fet fatídic va enturbiar l'expedició: els germans Medrano havien dinat de favada. Ja vos podeu imaginar el que va passar. No només tiguérem pluja d'estrelles, sinó que també gaudírem d'una pluja de ventositats. Al cel no hi havia núvols però noltros sentiem trons (quina paradoxa!!!).
L'ascensió anava segons lo previst fins que en Toniet Martorell volgué obrir un forat a la muntanya amb el cap. El cop fou tal que quedà enterra commocionat una bona estona. Les seves primeres paraules després de l'impacte foren: "Si m'he fet sang no m'ho digueu que m'acubaré". Això és un homo!!!
Ell més que ningú pot dir que va veure les estrelles.
-
Al final, després d'enfrontar-nos a innumerables perills aconseguírem coronar el Tomir a les 12 des vespre. Pareixia que ja haviem superat lo pitjor, però encara quedava passar la nit allà a d'alt.
El vespre es va fer llarg. El terra era molt dur, feia pendent i el vent bufava fort. Ningú va dormir més de dues hores, però tan sols per veure la sortida del Sol ja va valer la pena.
